Una arribada apoteòsica
Digueu-me exagerada, però no ho sóc. Arribar a Bhutan és, en si mateix, una cosa extraordinària. L’avió sobrevola l’Himàlaia. Amb una mica de sort, el capità t’indica on mirar per veure l’Everest o el Lhotse o el Makalu.
No has aterrat i sents que el viatge ja ha valgut la pena.
I si bé és cert que l’aeroport de Paro és dels més desafiadors del món, quan hi poses peu sents que has arribat a l’edèn.
El país de la felicitat
A Bhutan no es preocupen tant pel PIB com per l’FNB, la Felicitat Nacional Bruta que prioritza el benestar psicològic, la salut, la cultura i el medi ambient.
La felicitat es más que un objetivo, es una misión, un propósito y se trabaja para conseguirla. El resultado… Las estadísticas dirán lo que dirán, pero yo hablo por mí: es el país de la felicitat y así me sentí.
Tot encaixa
Tot sembla funcionar com ho havies somiat. I una d’aquelles coses que somiem els viatgers és trobar autenticitat i absència de turistes. Bhutan ha sabut protegir-se del turisme massiu i ha aconseguit mantenir intacta la seva identitat, els seus valors i els seus principis.
Són profundament respectuosos amb tothom i amb tot. En vols un exemple? La muntanya més alta, el Gangkhar Puensum de 7570 metres, no s’ha ascendit mai.
Tot allò oposat al massificat Everest, on les tones de residus inunden els seus voltants. Pels butanesos, la seva muntanya més alta és l’estada dels déus i aquests han de ser respectats. I és clar, ho són.
Alguna cosa em vaig deixar a Bhutan
Quan toca marxar del país intentes que la felicitat que hi has experimentat no s’esvaeixi. En qualsevol cas jo vaig sentir que alguna cosa hi deixava: el meu esperit i la meva sensació de relax.
Un par de horas después aterrizas en Katmandú, en Nepal, y empieza el bullicio, el gentío… La realitat.
Roser Lloveras
